A primer cop d'ull…

Porto l’Arnau a dormir, l’estiro al seu llit panxa amunt, li acarono la cara. Ell es gira, m’agafa la mà, cinc minuts i tanca els ulls. Vaig traient la mà a poc a poc, que no s’adoni; impossible, quan moc un sol mil·límetre torna a estrènyer ben fort la meva mà contra la seva cara.
Per fi, la meva mà llisca entre les seves, però la respiració és ràpida; xuma molt fort, encara està neguitós. Li poso la mà a l’esquena i, de cop i volta, la respiració es calma, deixa de xumar; definitivament, s’ha adormit.

La velocitat a la qual un nadó creix i es desenvolupa supera totes les previsions que podria haver fet abans del naixement de l’Arnau, però a poc a poc m’he anat adonant que aquesta velocitat pot ser controlada. No us espanteu! No em refereixo a aturar el creixement del nadó! Em refereixo a les possibles lamentacions que, amb el temps, poden aparèixer per haver-nos perdut la primera etapa i, per a mi de moment, la més important de la seva vida. Si he de definir amb una frase la tasca que ens toca fer tant als pares com les mares en aquesta etapa, crec jo, aquesta seria “Observa, desxifra i coneix quines són les necessitats que té el nadó en cada moment i, quan creguis que ho saps, li les satisfàs”. En el nostre cas, portar a la pràctica aquesta frase ha significat tenir un nadó tranquil i content durant gran part del dia, tot no és perfecte.

Segur que amb el temps tot canviarà i ens haurem d’anar adaptant als canvis, però el primer pas està fet i n’estic més que satisfet.