L’actualitat m’ha portat a escriure, cosa que faig menys del que en tindria ganes, però el ball de bastons que alguns poders fàctics han provocat dins la CUP m’han obligat a fer-ho. No pretenc res més que intentar donar la meva opinió sobre com s’ha arribat fins aquí i, si hi esteu d’acord, ajudar a desembolicar la situació que sembla que encara s’enroca més per moments.
Darrerament assistim a una contínua aparició de comunicats d’Assemblees Locals i/o Territorials a favor de la decisió de la CUP (més aviat poques) i en contra d’aquesta decisió (una bona quantitat). Entenc que tots aquests comunicats es fan amb el cap calent i sense pensar gaire en les conseqüències que hi pot haver per una gran part de l’organització, cosa que ens pot portar a una situació d’aïllament de les Assemblees Locals i retrocedir a com funcionàvem les CUP fa una bona colla d’anys, sense connexió entre companyes i companys que compartim lluites.
Anem al gra. El passat 27 de desembre vam fer a Sabadell la ja famosa Assemblea de l’empat. Segons la majoria de mitjans de comunicació, hi anàvem a decidir si investíem o no a Mas. Una banalització del debat real que s’hi va dur a terme i que no ha aparegut a cap lloc, sigui perquè s’ha silenciat o perquè no s’ha sabut explicar des dels òrgans nacionals. El fet és que després de les explicacions dels equips negociadors, es va procedir a donar la paraula a militants, organitzacions i simpatitzants, en total un torn de 40 paraules en les que m’hi vaig fixar que, tant si qui parlava estava a favor o en contra de la investidura, hi havia certs punts que coincidien en tothom. Per molt que per les xarxes i la premsa es digui que la CUP està completament dividida i fracturada, el cert és que si anul·léssim com a variable la velocitat a la que es podria desenvolupar el procés d’independència depenent de la decisió que es prengués com a CUP i només es demanés el vot sobre la proposta de JxSí (per una banda) i la investidura d’en Mas (per una altra banda), els resultats no haguessin estat tan dividits. Bona part de les persones i organitzacions que van prendre la paraula a Sabadell i que estaven a favor del SI van dir que la proposta de JxSí era insuficient i que el mal menor era investir en Mas durant els mesos que calguessin per a dur a terme el full de ruta i fer-lo saltar si no complia el pactat (com va dir el representant de Poble Lliure quasi literalment), és a dir, que ningú estava content en la proposta que s’havia presentat ni en fer a Mas president, però defensaven que fer-ho acceleraria el procés independentista. Per part del NO, no cal donar gaires explicacions, el fet que la proposta fos insuficient i que no es volia fer president a en Mas, era prou motiu per creure que allò no ens portaria enlloc. Per cert, un petit apunt, no caieu tampoc en això que diuen de les dues potes de la CUP, Endavant i Poble Lliure, la gran majoria de militants no formem part ni d’uns ni dels altres i votem el que decidim personalment.
En resum, dins la CUP no hi ha tanta divisió ni fractura com ens han fet creure fins i tot a nosaltres mateixes, donat que en el fons, bona part de l’organització hi està d’acord. Tot i això, el soroll mediàtic ens ha posat a totes en una situació límit que, per inexperiència, no hem sabut gestionar i ens ha fet creure que la CUP es trencava i desapareixeria.
Ara ens cal reflexionar, a totes i cadascuna de les persones que formem part de la CUP, si personalment cal aïllar-nos del soroll mediàtic per a poder afrontar els debats des de la calma i la reflexió que mereixen. Només així podrem continuar treballant com hem fet, amb encerts i errors, fins avui, com portem molt temps fent-ho. Només així podrem mantenir el nostre esperit assembleari que fa que si encertem, encertem totes i si errem, ho fem totes.
Per tot això només em resta dir que en els quasi vuit anys que porto militant, en molts debats ha “guanyat” l’opció que jo defensava i en molts d’altres no i mai m’he plantejat marxar d’aquesta organització, perquè l’esperit assembleari permet que qualsevol persona de base pugui debatre i influir en una decisió final del conjunt de l’organització, cosa que constantment veiem que a d’altres organitzacions no succeeix. I per molt que ens intentin fer creure que el nostre sistema és lent i enrevessat, sabem que és la nostra garantia per a fer les coses el menys malament possible.